En memòria

Julio Anguita, dirigent històric de l’ara gairebé desapareguda Izquierda Unida, acaba de morir. Un altre infart el va apartar de la vida política, on va anar perdent ascendent i es va convertir, per al seu successor, Alberto Garzón, en un incòmode gerro. De fet, s’avenia amb Pablo Iglesias.

Potser la seua anterior professió de mestre va ser el que li va infondre aquest certa intolerància davant del que considerava “desviacions” en el pensament lògic. De gest adust, la seua paciència es desbordava fàcilment davant de les ximpleries, incloses les polítiques. La seua etapa al capdavant de l’antic Partit Comunista es va caracteritzar per la unanimitat entorn de la seua persona. Treballador infatigable, va mantenir un enfrontament gairebé permanent amb el PSOE de Felipe González i especialment amb aquest últim, llavors al capdavant del Govern. Eren dos personalitats molt fortes, amb consolidats lideratges, i van xocar. I és que Anguita, a qui a Còrdova van posar per sobrenom El Califa per la seua gestió al capdavant de l’Ajuntament, estava acostumat a manar. En aquella etapa, en la qual va repetir majories successives, es va consolidar la seua imatge de bon gestor. Mai es va emportar un duro en el seu pas pel poder i va viure, fins avui, de la mateixa forma i amb els mateixos mitjans. No va necessitar empassar-se els principis per adquirir un xalet als afores de Madrid. No era el seu estil.

Precisament en aquest moment, en el qual l’extrema dreta s’ha llançat al carrer, armada de cassoles per protestar contra el confinament, sense respectar l’estat d’alarma i saltant-se totes les precaucions, convindria escoltar de nou el que el desaparegut líder d’IU en deia el passat dilluns 4 de maig: “En aquests moments de crispació que estan aprofitant algunes forces polítiques, fa falta serenitat, reflexió i sospesar raons.” Demanava una sortida a la pandèmia, ecològica i justa, mentre es queixava de l’excés de visceralitat i de polítics que estan portant l’aigua al seu molí, “que ja fa pudor, de podrida que està”.

Geni i figura, fins a l’últim dia de la seua vida, va anomenar les coses pel seu nom i va mantenir els seus principis.