La setmana que comença

Als polítics els convenen les campanyes electorals, els mítings, els selfies amb partidaris. D’acord que aquesta vegada, al País Basc i a Galícia, no hi haurà abraçades ni petons a nens i s’acudirà, els que hi vagin, a les urnes amb mascareta. Són una campanya i un acte electoral diferents dels seus predecessors, però, vegin-se les imatges de la votació d’aquest diumenge a França o a Polònia, ja ens anem acostumant que tot sigui estèticament diferent, encara que igual en el fons. La maledicció cínica de Lampedusa: és necessari que alguna cosa canviï perquè tot continuï igual.

Què és el que passarà a, per exemple, París, Varsòvia, Euskadi o Galícia. Perquè ningú dubta que Alberto Núñez Feijóo continuarà al capdavant de la Xunta, amb majoria absoluta, ni que Iñigo Urkullu es mantindrà a Ajuria Enea, segurament avalat pels socialistes i renyint cada vegada més amb Bildu. Són, segons el meu parer, els polítics més sòlids amb què compta el país: ho han fet bé i recullen els fruits. I tampoc no hi ha gaires dubtes que ni Unides Podem ni Vox, ni segurament tampoc Ciutadans, tindran gaire paper a jugar en cap de les dos comunitats històriques.

Així que el màxim interès de les campanyes que ara s’inicien formalment consistirà a estar atents al to dels missatges que es llancin en públic Pedro Sánchez i Pablo Casado –una altra cosa serà els que es dirigeixin en privat– quan acudeixin a mitinejar, que és l’exercici que encanta els polítics: aplaudiments i llagoteries a tot arreu, encara que, ja dic, sigui amb mascareta, i escassa profunditat en els discursos.

Així que aquests temes i altres molts, em sembla, seran del tot absents d’una campanya que serà bàsicament avorrida per la baixa participació imposada per raons sanitàries (l’abstenció serà presumiblement històrica) i en la qual amb prou feines es tocaran els assumptes relacionats amb la reconstrucció, econòmica i moral, d’un país que no, no en surt ni més fort ni, em temo, més unit, de la duríssima prova per la qual passem. Però d’això, esclar, de sofriments, a les campanyes electorals es parla poc. Com sempre: les campanyes alguna cosa tenen de fake. I amb mascareta, que oculta els gestos del rostre, més encara.