Sayonara

Del florilegi

de tòpics i llocs comuns que glossen el sayonara del rei-bis destaca el que, assenyalant la por que el que queda pogués veure’s arrossegat per ell, determina que una cosa és el rei, la persona, i una altra, la “institució”, i deixa d’aquesta manera fora de perill, per art d’encantament, la Monarquia reinstaurada post mortem per Franco, bé que avalada d’aquella manera per un referèndum en el qual aquesta entrava al lot de la reinstauració que sí que necessitava i volia obertament la majoria dels espanyols, la de la democràcia. Però, a veure: com que una cosa és el rei i una altra, es veu que molt diferent, la Corona? Com pot esgrimir-se una cosa així, llevat que es faci des del convenciment o la suposició que la gent és ximple? Qui encarna la Corona? El rei. Qui la cenyeix al seu cap? El rei. Qui fa de la seua capa (d’ermini) una casaca, atesa la seua delirant irresponsabilitat davant de la Llei? El rei. Qui és el que és, i no un altre elegit per un altre procediment? El rei. Qui llega la bicoca al seu primogènit perquè sí? El rei. No es veu cap “institució” per enlloc, sinó una família, d’origen francès en aquest cas, que guionitza la seua existència per adequar-la a la representació teatral de la qual viuen, i no malament, per cert. Costa pensar, i no diguem escriure, sobretot això a hores d’ara, ja que la cobdícia, la mesquinesa, la berganteria i la traïció són ingredients que complau trobar a les novel·les, a les bones novel·les, però no a la realitat, i menys si la realitat en qüestió afecta la vida i la dignitat de tot un poble. Que encara s’intenti passar com a sana i bona la fruita avariada d’una forma d’estat basada en la irracionalitat i l’atzar eugenèsic, atribuint-li la màgia de garantir una “unitat” que només pot conquerir-se i mantenir-se per consens entre tots els que componen, lliurement i igualitàriament, la nació, suscita una rara barreja de mandra i esgarrifança. El rei ancià, que amb els anys no ha anat a millor, ha dit sayonara a Espanya, encara que, pels orígens de casa seua, més aviat s’ha acomiadat a l’estil francès. Ha pirat, ha fotut el camp, sense comprendre, atès que ja no compta amb el concepte, quina mosca ha picat al país, a la gent, als fiscals, perquè l’hagin pres amb ell. I amb ell se’n va, es posi com es posi ningú, la “institució”.