Cabreig sord

Tots els països del món pateixen la pandèmia provocada pel coronavirus, i en tots –amb l’excepció dels EUA i el Brasil– les autoritats sanitàries van a totes combatent els efectes de la malaltia.

Aquí les coses funcionen d’una altra manera. Espanya és l’únic país en el qual els responsables polítics dediquen més temps a barallar-se entre si que a solucionar les carències sanitàries que estan en la base de la nova amenaça de col·lapse dels hospitals. Ara la baralla se centra en el nou i quilomètric estat d’alarma que proposa el Govern i que una part de l’oposició rebutja a l’entendre que suposa un ús excessiu d’un instrument excepcional taxat en durada i fonament per la mateixa Constitució.

En qualsevol cas, mentre els metges que el dia 27 van realitzar una vaga –que pretenen repetir l’últim dimarts de cada mes– per denunciar les carències de personal i material, els polítics que tenen a les mans la solució del problema estan en una altra cosa. Pedro

Sánchez

, dissenyant una estratègia per eludir el control del Parlament a la seua proposta d’estat d’alarma, que fa uns dies era de sis mesos i ara proposa que es quedi en quatre. Malgrat que la pandèmia no distingeix de fronteres regionals i està estesa per tot el país, ha endossat als governs autonòmics la gestió de la crisi.

Però no serà Sánchez qui s’exposi al desgast. Ha passat la patata calenta a Salvador Illa, el ministre de Sanitat. I deixa en mans de les comunitats autònomes l’aplicació de les mesures restrictives, algunes de tan impopulars com seria el cas del toc de queda. Sánchez vol aprofitar els llimbs parlamentaris per governar sense control. Com si la pandèmia no fos assumpte del Govern, furta la seua responsabilitat assenyalant que la sanitat està transferida a les comunitats autònomes. Ja dic que en lloc de concentrar tots els esforços en la lluita contra el virus els polítics van a la seua. La pandèmia hauria d’haver originat una treva en la pugna política perquè la gent es continua contagiant i morir. Que en prenguin nota, perquè es comença a detectar un cabreig sord, una onada de fons de desafecció i rebuig cap a la classe política que no augura res de bo.