Reclamar el que és obvi

HI HA assumptes que no han de sortir del focus de l’actualitat, i aquest n’és un. Ja saben que, des del Govern central, Nadia Calviño ha fet com que ha pres nota de la queixa de milers i milers de ciutadans que han assumit com a seua la de Carlos San Juan, un metge jubilat de València fart que a la seua entitat bancària el remetin als caixers o a l’ordinador cada vegada que ha de fer una gestió. I José María Roldán, president de l’Associació Espanyola de la Banca, ha deixat dit que en prenen nota i que cada entitat adoptarà el seu propi full de ruta.El cert és que les persones grans –i no tan grans– se senten excloses a compte de la digitalització, que sens dubte té grans beneficis per als consells d’administració, que veuen créixer els comptes de resultats al prescindir de milers de treballadors, i que es queden a l’atur a unes edats que difícilment podran tornar al món laboral.

Certament, la digitalització forma part del present, amb tots els avantatges i inconvenients, però això no hauria d’excloure que tant les entitats bancàries com l’administració i empreses de tota mena suprimeixin la possibilitat que els usuaris es comuniquin amb una persona en comptes d’una màquina. Siguis gran o no, és desesperant trucar per telèfon a qualsevol entitat pública o privada i estar escoltant una veu gravada durant uns quants minuts. La veu gravada, esclar, no pot oferir resposta als teus dubtes o peticions, així que, si et presentes davant d’aquesta entitat i aconsegueixes parlar amb algú, l’habitual és que et remeti a una pàgina web i es quedin tan amples.Insisteixo que la digitalització és el present i, per tant, forma part de la realitat, però sense caure en la beneiteria que són tot avantatges.

Crec que les empreses, siguin del que siguin, i sens dubte l’administració, que decideixin atendre amb persones els usuaris acabaran tenint millors resultats que si et remeten a una pàgina web.I ara, a esperar, tal com ha anunciat el president de la Banca, la decisió de cada entitat a una petició tan simple com aquesta: som grans però no ximples. Cosa que implica que, ja que tenen els nostres estalvis, ens tractin amb consideració i quan anem al banc en comptes d’entendre’ns amb el caixer ens entenguem amb un dels seus treballadors. Quins temps aquests en els quals s’ha de reclamar el que és obvi.