Felip VI rep Pedro V

Adverteixo que el titular d’aquest comentari res té a veure amb les acusacions contra Pedro Sánchez, irreflexives al meu judici, d’intentar suplantar el rei, fins i tot d’ocupar el seu lloc. Si Sánchez hagués volgut de debò acabar amb l’actual forma de l’Estat, potser ho hauria aconseguit. Ni ho ha intentat ni ha pretès, segons el meu parer, minimitzar la presència pública del cap de l’Estat. Una altra cosa és que la totalitat de les forces que donaran suport al PSOE en la investidura de Sánchez sigui d’orientació republicana, en algun cas de manera gairebé furibunda.Clar, no esperin que Felip VI hagi sortit molt content de la seua trobada, més que protocol·lària, amb Sánchez. Una reunió els detalls més interessants de la qual mai no coneixerem, clar. Però que ha acabat amb l’encàrrec del rei a Sánchez perquè provi de formar govern, cosa que aquest dimarts Sánchez va semblar segur d’aconseguir. Però ja dic: queden molts serrells sobre temes difícils i candents, des de l’amnistia fins a la consulta secessionista, passant pel finançament de l’autonomia catalana, etc. No va donar gaires detalls Sánchez en aquest sentit, la veritat.Així, Felip VI i Pedro Sánchez s’han constituït, els agradi o no, en dos personatges d’alguna manera associats. No sé si la seua relació és tan bona com la de Joan Carles I amb Adolfo Suárez, o tan dolenta com la d’Aznar també amb l’emèrit, o tan líquida com la de Rajoy, que va rebutjar l’encàrrec de Felip VI de sotmetre’s a una investidura, que donava per perduda. Sé que a Sánchez li convé que l’impertorbable Felip VI –la processó va per dins: només cal veure com ha envellit el rei des del seu cèlebre discurs el 3 d’octubre de 2017– es mantingui al lloc: les revolucions, amb gasosa. No estic tan segur que a Felip VI li convingui tant que Pedro Sánchez i el seu entorn Frankenstein, on nien diversos projectes republicans i plurinacionals dins de la nació, continuïn habitant o sobrevolant la Moncloa. De moment, la veritat és que suports lligats, el que es diu lligats, no sembla tenir ni el de Yolanda Díaz, per una qüestió, diria jo, d’un treu-me allà –o posa’m– un parell de ministeris. Els altres, ja coneix vostè quines exigències tenen: més complicades de complir que mantenir a Ione Belarra de ministra. Però Sánchez, en la seua línia, no sembla titubejar sobre el resultat final: està segur que romandrà a la Moncloa.