Vint anys ho és tot
Viure és recordar. Per això serveix la memòria. Tanmateix, entendre el que es va viure és una altra cosa, i fins i tot hi ha els que s’obstinen a no entendre res encara que hagin passat vint anys. Aquestes reflexions, potser elementals, assalten al commemorar les matances dels trens de rodalies, el tràgic balanç de les quals, en vides humanes i les seues conseqüències, no poden tancar-se en la memòria de Madrid, d’Espanya, del món, com es tanca un procés judicial al prescriure el delicte.
Caldrà, doncs, continuar recordant aquell matí terrible eternament, així com la misèria dels que van crear i van conrear, per bruts interessos sectaris, les més diverses teories conspiradores.Hi va haver en la gènesi d’aquells atemptats jihadistes, sí, una conspiració, la que aquells indesitjables van ordir per segar la vida de 193 persones que es dirigien a la feina amb la son encara enganxada a les parpelles i danyar greument les de 2.000 més. Uns quilos de dinamita minera obtinguts a canvi de sengles d’haixix van fer la resta.Aquesta va ser l’única conspiració real, encoratjada per la revenja, que va destrossar l’existència de tants treballadors i estudiants aquell matí fred, si bé a aquesta van seguir les que en mala hora es van orquestrar per eximir de tota responsabilitat el govern d’Aznar i, de passada, deslegitimar el nou executiu sorgit de les urnes.
El bé i el mal habiten junts, enganxats, com el dia i la nit, com el bell i el sinistre, però aquell matí de l’11 de març del 2004 es van deslligar absolutament. El mal estava, sol i nítid, a les mans dels jihadistes que van dipositar les motxilles plenes d’explosiu a l’interior dels vagons, i va quedar espantosament visible en els cossos esbocinats; i el bé, tot just recanvi del brutal xoc, en aquells que van córrer a socórrer les víctimes bevent-se les llàgrimes i vencent l’horror. El bé estava en els 11 milions d’espanyols que, agermanats pel dolor, van sortir a manifestar-se als carrers contra el terror i, ja en aquells primers moments, contra la mentida, i estava en els milers que van anar a donar sang per als ferits, i en els que, en fi, van expressar d’una manera o una altra la seua militància activa en la civilitat i contra la barbàrie. Diu el tango que vint anys no és res, i s’equivoca: vint anys ho és tot. Per això cal recordar-ho tot, i no oblidar-ho mai.
