I després, què?

U

n dels escenaris polítics relacionat amb el secessionisme català que encara no ha estat desenvolupat teòricament és el del possible resultat negatiu del referèndum per a les aspiracions independentistes. Què passaria, doncs, si guanyessin els partidaris del no a la independència de Catalunya? Tinc la impressió, per la tendència dels resultats de les darreres enquestes, que si votem al setembre, tal com preveu l’últim full de ruta, la meitat més un és probable que digui que no vol la independència. Com s’interpretaria aquest no majoritari, posem que molt ajustat i gairebé empatat amb un sí? Voldria dir que la majoria no vol saber res de separar-se de l’Estat espanyol? O hi hauria matisos en aquests no? El no dels filosocialistes, el no de C’s, el no del PP, serien el mateix no? Sabent d’antuvi que no seria el mateix no, com el gestionarien si en les automàtiques eleccions posteriors el resultat electoral fos similar al que tenim ara? Ens tornaríem a trobar en una roda sense fi, estèril i absurda? ¿Els partidaris del sí, derrotats i abatuts momentàniament, humiliats per la pirotècnia i les bromes dels guanyadors, si guanyéssim les eleccions consegüents, tornaríem a convocar un altre referèndum al cap d’un any? Seria, com ve a dir el senyor Homs, que després de nosaltres en vindran d’altres i, tal com ha passat, almenys des de mitjan segle XIX, es tornarà a intentar una i mil vegades? O deixaríem, com de vegades sembla desprendre’s d’algun promotor del sí, que plegaríem i educadament ens n’aniríem cap a casa a meditar, a llegir, a jugar amb els fills i a fer poesia? Si no poguéssim passar la pantalla del referèndum, algú sap com podríem acabar amb la tortura eterna del dia de la marmota? Potser podria canviar la correlació de forces polítiques al Parlament. Potser podria guanyar algun dia la proposta indeterminada federal del PSOE. ¿Podria ser que el Parlament fos clausurat durant un temps suficient com perquè unes noves generacions pensessin en 3.0 i la qüestió nacional catalana els sonés a edat de pedra? ¿Que l’Estat espanyol, dintre de mil anys, arribés a un nivell democràtic tan perfecte que en qüestions d’organització territorial i descentralització i governança superés Dinamarca en relació amb les illes Fèroe? Un servidor, com el proverbi xinès que diu: Un viatge de deu mil quilòmetres comença per un simple pas.