Sobre el final del procés

En la clausura, la setmana passada, del fòrum FAES, ideas para la sociedad, l’exministre Ruiz-Gallardón els periodistes diuen que va venir a dir que l’independentisme ja ha fracassat i ara l’únic que busca és un “final justificat”. O sigui, que la derrota del secessionisme per part dels mecanismes de l’Estat serà la seua justificació. En altres paraules, el drama emocional que possiblement es viurà i interioritzarà una bona part de la població a causa d’aquesta derrota servirà per construir la versió postmoderna del mite de la festa nacional de Catalunya. I es repetirà allò tan suat que els catalans som una mena ben rara de masoquistes: igual que celebrem a l’onze de setembre la derrota de Catalunya en la Guerra de Successió, a partir del 17 o del 24 de setembre del 2017 celebrarem la derrota de la batalla pel referèndum d’autodeterminació. La FAES, Ruiz-Gallardón i molts il·lustres catalans socialistes i probablement també independentistes ja tenen escrita en aquests termes la història que ha de venir. Ara només falta, des d’una mentalitat novel·lesca, cinematogràfica, identificar els protagonistes del drama. Alguns ja els sabem de fa dies: Mas, Rigau, Ortega i Homs. Alguns altres s’aniran perfilant dintre de pocs mesos i, entre aquests, tenen tots els asos per esdevenir-ne: Forcadell i probablement tota la mesa del Parlament, els uns en el paper de bons i alguns, pocs, en el de dolents. Però, perquè el mite sigui complet i estigui a l’alçada dels grans presidents contemporanis de la Generalitat, com Companys o Irla, a més d’Artur Mas, que ja ha viscut una part introductòria del drama que s’està filmant, ha de caure Puigdemont. Serà la traca final! Encara que, com sabem, serà, si escau, l’inici immediat d’un altre intent, d’una altra determinació, d’una altra llarga batalla per tornar allà on som. No només perquè l’Estat espanyol no haurà entès mai res, sinó perquè –i en això els guionistes no s’hauran posat d’acord– els catalans duen a l’ADN allò que diu Mateu 6:24: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.” Però també n’hi ha que voldrien que el final d’aquest procés fos apocalíptic. Que mai més cap català ni catalana tornés a reivindicar la independència. I que pietosament cínics no ens haguessin de castigar fins al judici final.