Sobre el gaudi

Gaudi vol dir satisfacció, sentiment de plaer, d’alegria per tenir una cosa, per haver aconseguit un objectiu, una meta, un benefici, per haver-se reconciliat amb els fantasmes que a un l’han perseguit molt temps, o per haver estat seduït per la bellesa, l’harmonia dels elements i les seues formes, textures, volums i colors, per haver aconseguit l’embadaliment davant la mística dels paisatges, dels tarannàs i actituds de les persones o dels animals. En fi, ja ens entenem. El que vull dir és que hi ha uns quants milions de persones a Catalunya (i possiblement uns quants milions de solidaris al món) que, tal com adverteix l’Estat espanyol, possiblement no podran veure mai acomplerta la il·lusió de la seua vida de festejar que el seu país s’hagi convertit en un Estat independent. Si es tractés d’una aspiració metafísica, els especialistes en aquesta matèria farien mans i mànigues perquè comprenguéssim la naturalesa inassolible en aquest món dels nostres desigs. Se’ns podria raonar com és d’impossible demanar la lluna en un cove. Però tractant-se de coses d’aquest món, en què tot es pot ajustar d’alguna manera a la voluntat de les persones, per què els uns, els unionistes, sempre disposen del sentiment de guany, de victòria, d’acompliment, de complaença, que tenen la raó, i els altres, els defensors de la independència, no? ¿És que els altres, els anomenats separatistes, estan condemnats a la frustració eterna perquè confonen el dret al gaudi amb el capritx o el caprici? És a dir, amb una fantasia irrealitzable que naturalment no es pot acordar amb les regles establertes i les convencions ordinàries, perquè és impulsiva, irreflexiva, irraonable? Fins i tot deixant de banda la cèlebre definició d’O. Wilde en què afirmava que un caprici es diferencia d’una gran passió perquè el capritx dura tota la vida, fins i tot considerant la consistència de les raons dels uns, els unionistes, ¿per què no és probable que un dia Espanya deixi de posseir Ceuta i Melilla, com en el seu dia va perdre Flandes, les comarques del Rosselló, una part de la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent i el Capcir, Cuba i les Filipines, etc.? Ho preveia la monarquia o la Carta Magna d’aquells temps? És que era més mal·leable, la unitat d’Espanya? Eren uns fantasiosos els flamencs, els cubans, els veneçolans, els xilens, els argentins o els peruans?