Un lleidatà

Ho parlàvem, l’altre dia, amb un influencer ponentí, i generalitzàvem: per a Espanya, ser català és sempre un problema. Un servidor, després, pensant-hi una mica més detingudament, arribava a la conclusió que almenys el 50% dels catalans que volem exercir com a tals, en la majoria dels cercles que configuren la marca de l’espanyolitat ben entesa, som uns pretensiosos provocadors.

Ara, en les circumstàncies actuals, si es dóna el cas que ets un català independentista, o bé ets un boig delirant i indocumentat, o bé ets un agent perillós d’alguna mena de contuberni trotskista-maoista-maçònic i més, que irremissiblement has de ser controlat tothora i reprimit a la més mínima insinuació de qualsevol índole.

Vull dir, no només si estàs a favor del referèndum del dia 1 d’octubre. A Espanya, si surts de l’estàndard torero, sevillanes, moriles, sarsuela, la cabra de la Legión, Reial Madrid i la Roja, és molt complicat, difícil, de vegades heroic i amargant pretendre ser una altra cosa.

Doncs bé, i a Lleida, què? Doncs ser català a Lleida encara no és una excepció, però poc li falta. Te’n surts dient que ets lleidatà i avall, perquè, com que Lleida encara és Espanya, tal com et recorden els qui fan possible el govern de la Paeria, no et cal entrar en detalls.

Però, si ets un lleidatà-català-independentista, aleshores ets una mena d’extraterrestre. Un cos estrany i una ànima extraviada. I si et fas veure massa, portes perill, perquè comences no volent bilingüisme al reglament d’usos lingüístics de la casa del poble, reclames la catalanitat de la Franja, proposes una festa major alternativa, reivindiques els Països Catalans i acabes pretenent que la Paeria cedeixi espais per posar les urnes d’un referèndum secessionista, il·legal i no sé quantes maldats més.

A veure, Lleida és una ciutat difícil per a l’exercici de la catalanitat, però, ben mirat, no ho hauria de ser tant, si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions municipals de 2015, en què la suma de vots entre PSC, Cs i PP va ser molt aproximada a la dels votants de CiU, ERC i la Crida-CUP.

I recordo que, de les 92.798 persones censades, només en varen votar 50.586. Per tant, els qui diuen que tenen el dret de no posar les urnes el tenen tan justet com els qui reclamen de posar-ne. Costa tant d’imitar el fair play d’Emili Medan o de l’alcalde de Terrassa?