Postveritats

Una de les postveritats més al·lucinants que ha conreat la maquinària mediàtica anticatalana és que els catalans, a part de robar a Espanya, quan ens visiten els fem pagar fins i tot les autopistes. Fa uns anys s’havia creat la fantasia que les autopistes catalanes les pagaven els espanyols quan circulaven per Catalunya.

Quan la realitat és, encara avui, que un de cada cinc quilòmetres de peatge d’Espanya és a Catalunya. I no solament això, sinó que en aquest 2017, les autopistes de la xarxa estatal han rebaixat les seues tarifes per sobre del 0,4%. En canvi, les que són competència de la Generalitat s’han encarit un 0,7% i un 1,7%.

La postveritat consisteix en això precisament: fer creure el que no és, malgrat que després la realitat demostri una altra cosa. Però el mal ja està fet. La veritat mentida ja s’ha introduït en el cervell de la gent acrítica i la teua realitat ja té un prejudici ben arrelat.

Ja pots elaborar balances fiscals que demostrin que entre el que paguem i el que se’ns retorna oscil·la entre vuit mil milions, si les calcula el PP, i quinze mil, si les confegim nosaltres, com si vols demostrar que els catalans quan agafem l’autopista paguem com tothom.

I ara ve el millor, els sona l’estafa del Castor? Doncs continuïn llegint: una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha obligat l’Estat a indemnitzar amb 1.494 milions d’euros la companyia catalana d’autopistes Abertis, perquè, segons una clàusula del conveni, si la inversió en l’ampliació d’un vial a banda i banda entre Salou i la Jonquera no es compensava amb l’augment que s’havia estimat de clients en un període determinat, l’Estat es comprometia a compensar econòmicament la companyia.

És bona aquesta, no? Fixin-se, doncs, que a part de tenir un exemple més de com funcionen els convenis de l’Estat amb les grans empreses per tal que aquestes puguin eludir els riscos, ja tenim de retop muntada la postveritat total. En l’imaginari col·lectiu no costa gens de fer creure que els catalans faran pagar a tots els espanyols el cost de la inversió d’Abertis.

Fins i tot és possible que en algun moment, per associació d’idees, no se’ns culpi del cost de l’enredada de la planta Castor. Ara ja no hi ha veritats, sinó perspectives diferents. Ves que Gürtel no sigui una imaginació del PSOE i que el PSOE de Sánchez no sigui la gran fantasia del socialisme espanyol.