Paisatges

Paisatge és un mot que prové del francès paysage.: étendue de pays que l’oeil peut embrasser dans son ensernble. Paisatge, doncs, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allo físic que ens envolta i ens conté. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que tenim consciència.

Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa al món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual son una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima.

Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia. Quan descobrim nous paisatges, probablement, el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem l’ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels sentits.

Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin, si fa no fa, iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que, com diu Marina Garcés, “mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai”.