Quina estratègia?

Ja sabem que reivindicar la unitat estratègica de l’independentisme és com clamar en el desert. Però, ho sap tothom i és profecia: és l’única via per aconseguir alguna aproximació a la república catalana. No hi ha unitat si no implica confluència en l’acció política. No hi ha confluència política sense objectius, metodologies de treball, calendaris i discursos, compartits. Essent com és el tema tan bàsic, tan elemental, la majoria de la gent que lluita, desitja, somia, aspira a una Catalunya independent –fins i tot molts militants dels partits respectius–, es pregunta: per què no és possible? Està ple d’evidències que els lideratges dels respectius partits independentistes tenen assumit que no cal dedicar gaires esforços a treballar per cap confluència, perquè l’únic futur que s’albira possible és que algun dia es pugui arribar a pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. Per tant, les úniques unanimitats que, en aquests moments, es manifesten són: d’una banda, la unanimitat d’índole ètica a l’hora d’exigir que els polítics empresonats i exiliats siguin declarats innocents i puguin tornar a casa. I, d’una altra, que podríem qualificar de caràcter religiós, referida a la fe en el futur (indeterminat), sobre la base de la pràctica de les virtuts de la paciència, la constància, la perseverança, la fidelitat i la tenacitat.

L’apel·lació a la mobilització constant, de fet, és la constatació que la reivindicació forma part de la natura o l’ADN del català-independentista, com si els eslògans Via fora!, Desperta ferro!, Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer, fossin el primer vagit dels nounats independentistes. Però, aquesta crida a la reivindicació constant, a la militància activa, no deixa de ser, alhora, una constatació dels límits del procés d’emancipació nacional per la via pacífica i pactista. Per això és tan interessant la proposta del president Torra de promoure un front democràtic entre bascos, gallecs i catalans a les eleccions europees, perquè és una crida a demostrar que, entre el present limitador i el futur incert, és possible fer passos efectius cap a la Meta. Que existeixen escales per pujar els murs. Quan es diu que la Fundació Franco vol obrir una delegació a Barcelona o a Tarragona, hem de deduir que la força independentista és més sòlida del que puguin dubtar alguns pessimistes.