Presó o exili

A les envistes del judici, del prefaci del clímax del drama, no se’ns ocorre altra cosa que plantejar-nos un dilema entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Junqueras. L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Com que sortien a col·lació, cal recordar que Ciceró, que ja havia patit exili en temps d’August, després que fou atrapat quan fugia de Marc Antoni, fou esquarterat i empalat i, mutilat, exposat públicament. A Sòcrates, acusat pels benpensants atenencs de corruptor del jovent pel fet d’ajudar-los a pensar críticament, també van intentar exiliar-lo, sabent com sabien amics i familiars que el condemnarien a mort. I Sèneca, coneixedor que Neró el faria a trossets, es va suïcidar tal com s’esperava d’un vell patrici. Que t’hagis d’exiliar o que t’hagin d’empresonar per les idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.

La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan el Sistema se sent agredit en l’amor propi, respon amb ràbia, agressivament, venjativament. I davant la força bruta que instrumentalitza el Sistema, o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé, tàcticament, fuges o et deixes emmanillar. Tàctiques o moviments d’una estratègia global la utilitat de les quals només es podrà avaluar amb el temps. Amb la perspectiva que proporciona l’avaluació del seu impacte en termes d’eficàcia o d’efectivitat per al moviment independentista.

Però, al marge d’això, el que ens pertorba més són precisament les conseqüències psicològiques, emocionals, anímiques, que aquestes situacions produeixen en els individus que les pateixen i, evidentment, en el seu entorn familiar. La injustícia no rau en el fet de si causa algun dany irreparable en la incapacitació instrumental o en la inhabilitació per exercir lideratges polítics, socials, culturals o econòmics, sinó en la capacitat perversa d’anorreament mental, psicològic, espiritual, de la persona que la pateix. Si alguna cosa ens ha reconfortat fins ara de Puigdemont i de Junqueras i de tots els altres empresonats o exiliats ha estat sentir que se sentien forts, serens i determinats.