L'amor que espanyolitza

Crec que la visió de Pablo Casado és que la majoria dels catalans l’arribem a estimar més que a Arrimadas i Rivera. Per això s’esforça tant ja en precampanya (i no vulguem saber després en campanya com es dedicarà a magrejar-nos!) a llençar-nos uns petons tan deliciosos com un 155 per a tota una eternitat, la revisió de la llei de l’avortament per fer-la recular fins a les coves tenebroses dels supòsits del 1985, que el català –i suposem que l’occità-aranès també– no sigui una pedra a la sabata per exercir de funcionari a Catalunya, pobre funcionari espanyol a Catalunya, que se l’obliga a conèixer dues llengüetes de pacotilla! I sobretot, amb la mateixa celeritat amb què imposarà un 155 que anul·li l’autonomia mentre ell mani, impulsarà una revisió del Codi Penal a fi d’evitar qualsevol desafiament secessionista, introduint els delictes de sedició impròpia (?) i de convocatòria de referèndum. Quan vegi Casado que els sofriments dels catalans, com a conseqüència dels nostres pecats, hagin produït l’efecte de convertir-nos en bons ciutadans, aleshores sabrem com de gran serà l’amor per a aquesta Catalunya recuperada per a l’Espanya sempre generosa amb els seus súbdits.

Quan per imperatiu haurem desistit de portar-nos malament, Casado serà el pare més amorós que haguem conegut mai. Doncs, en nom de l’eficàcia d’aquest programa d’amor incomparable, promourà una llei electoral que impossibiliti que els partits nacionalistes i separatistes (evidentment catalans i bascos) puguin decidir un govern, com va passar amb la vergonyosa darrera moció de censura contra Rajoy. Com que controlarà les finances de la Generalitat, convertida en una mera oficina gestora, ningú ha de patir mai més perquè es desviï ni un cèntim per a vel·leïtats secessionistes ni cops d’Estat, siguin o no simbòlics. I com que caldrà reformar l’administració, cosa que fa anys i panys que el seu partit no ha pogut fer per imponderables i, entre aquests, els molestos sindicats, per gestionar la Generalitat, amb un centenar de funcionaris n’hi haurà ben bé prou.

Més que res, per obrir i tancar les portes de les conselleries, perquè mai no es pugui dir que incorre en alguna inconstitucionalitat. Centralitzant la gestió a Madrid, s’estalviarà molts euros que es podran dedicar a fer realitat el dret dels pares a escollir entre escola privada i pública.