L'ADN de la dreta

Ja el dia després que s’aprovés la Constitució, la dreta (que aleshores englobava tothom que havia guanyat la Guerra Civil, fins que va aparèixer Aznar, Rosa Díaz, Rivera, Casado, Abascal i similars) sempre l’ha volguda modificar per eliminar precisament el capítol tercer del títol VIII, referit a les Comunitats Autònomes. Aquella gent i els partits que n’han eclosionat ja sabien que Catalunya reclamaria un dia la independència i que després o abans vindria Euskadi. Ho sabien perquè els seus, precisament, havien combatut a sang i fetge contra aquesta fal·lera des del temps del Cid Campeador. El problema català, segons aquest personal, només se soluciona no pas amb un dràstic 155, sinó amb una modificació Constitucional que reconverteixi l’Estat en un estat de les provincias y regiones, i les expressions particulars, com ara llengua i cultura pròpies, en peculiaridades dialectales y folklóricas. Catalunya és el centre del debat, sempre exacerbat, en període electoral, postelectoral, permanentment i indefugible. És més que un malson. És histèria. Sobretot perquè almenys els qui han estudiat algunes lliçons de la història moderna i contemporània de Catalunya i la seua relació amb l’Estat saben que només bombardejant-la cada lustre se’n sortiran. Però especialment, com diuen els més espavilats, perquè sense Catalunya no es podrà pagar el PER ni la despesa d’algunes autonomies, que són pur artifici administratiu i, com deia un periodista clarivident, valga’m Déu!, desapareixeria Espanya. La dreta sap que té la força i immunitat. Que té carta blanca per fer el que consideri més bel·licós sempre que sigui en nom de la defensa de la unitat de la pàtria. Pot insultar el president de la Generalitat. Pot provocar i humiliar la gent allà on creuen que poden fer més mal, com a Vic, Sant Vicenç dels Horts, Amer o Soto del Real. Els carrers, les presons i tots els aparats de l’Estat són seus. I els dissidents que vigilin i callin. Perquè el modus operandi sempre té a veure amb l’amenaça i amb la inculcació de la por. Una por democràtica, constitucional, però. I una paüra quasi religiosa. Aquella que ve a dir, compte, perquè a més del meu infern a què et sotmetré tota la vida si goses dubtar de la sagrada unitat, et caurà el pes de la llei del plor i el cruixir de dents el dia del judici final, eh, senyor bisbe Munilla?