La via ERC

Com que en política no s’acaba de parlar mai clar sobre què s’és, què es vol, com s’actua o què es farà, un servidor gosa interpretar, a partir del que diu Junqueras, Aragonès i Sardà, què proposa ERC respecte de la independència: 1. Sí, en el desig íntim, a la constitució d’un Estat català en forma de República. Of course! 2. Però, pel pa que s’hi dona, ni DUI (Declaració Unilateral d’Independència), ni cap mena de decisió unilateral catalana. Segons els líders republicans, cal superar aquesta fase. 3. I com se supera la fase unilateral? Doncs, a través de la negociació i el pacte amb l’Estat; ço és, que ens fem càrrec que la qüestió es pot retardar més o menys fins a la fi dels temps. Negociació i pacte amb l’Estat que, per cert, és en l’ADN d’ERC i de l’antiga Convergència, dita ara com es digui. 4. Ergo, continuar alimentant l’ànima amb un desig incorruptible d’independència sine die, treballar el present continu amb el qual tenim l’Estatut ribotejat i sostenint el mantra musical de la negociació. Això sí, amb la suficient intel·ligència tàctica, expressada tant en les formes de fer com en les maneres de dir, perquè qualli majoritàriament en l’imaginari col·lectiu que ERC és la genuïna expressió de la catalanitat popular, el referent de la nostra identitat social, cultural i mítica. Quatre manaments que es resumeixen en un: realpolitik. Una política basada més en el racionalisme pràctic que en principis de l’absolutisme ètic i ideològic. ERC no vol arriscar a tenir més presos polítics ni exiliats.

El més destacable d’aquest posicionament és que serveix tant per ampliar la base dels seus votants, segons els darrers resultats electorals, com per arrossegar els crítics pragmàtics del PDeCAT i els que per la deriva independentista d’aquest partit se’n van anar als hortets particulars de Lliures, Convergents, Lliga Democràtica; o els que, atomitzats els fins darrers de la creença independentista i els mètodes per arribar-hi, se’ls presenta el dubte metòdic de si cal seguir Puigdemont, Mas o Bonvehí o, encara, Pascal o Campuzano. ERC, des dels temps de Companys i Macià, no havia gaudit d’un lideratge tan incontestable com amb Junqueras. I aquest fet no solament té un valor cohesionador al partit incontestable, sinó que es veu reforçat per la incapacitat del centredreta catalanista de trobar el seu pal de paller.