El temps de la política

El temps de la política no és el de les esperances i les il·lusions de la gent. Com no sol ser mai el temps dels problemes reals de la gent. La prova, una vegada més, la tenim en l’eterno differimento per a la formació d’un govern espanyol. I les preguntes sorgeixen a borbolls. La primera i més peremptòria: és millor un govern d’esquerres que un de dretes per als objectius independentistes? I a partir d’aquí les variacions retòriques podrien ser: quins són els objectius independentistes dels partits independentistes que tenen representació al Senat i a les Corts? Ja són conscients aquests partits dels límits reals que tenallen els seus objectius en el marc del parlamentarisme espanyol? Si en són conscients i saben el pa que s’hi dona, de veritat aquests representants dels partits independentistes tenen alguna cosa a fer a Madrid? Perquè, en el fons de tot plegat, tenim alguna dada fefaent que ens pugui fer creure que els partits independentistes estan decidits a anar més enllà dels límits que imposen les regles de l’Estat? El temps de la política parlamentària, de les tant si és curt com si és ordinari, tindrà les pautes rutinàries que la institució, Senat i Congrés respectivament, té preestablertes: exercir el poder legislatiu, el poder tributari, el pressupostari i el de control del govern. I tot ben amanit de debats, de retrets, de postureigs, de teatralitzacions i d’embrancaments administratius. De manera que la pròpia dinàmica de la maquinària parlamentària, del continent, es menja bona part dels continguts. Tant és així que la pràctica parlamentària deriva, moltes vegades, en una mena d’autisme que pren sentit només si es reflecteix a si mateix. Si s’arriba a constituir un govern, ja ens agradaria saber les raons objectives per les quals els partits independentistes hi hauran donat el seu suport, encara que sigui abstenint-s’hi. Ja ens plauria que públicament es revisessin les decisions que s’hauran de prendre. Com ens satisfaria veure com els nostres representants fan gala de la seua honestedat, davant els incompliments de les promeses i els pactes, o dels compromisos formals, mentre retornen les actes de diputats o senadors i se’n tornen cap a casa amb la cara ben alta. Fora ben exemplaritzant sentir algun cop, com digué des de la tribuna l’admirat Labordeta, aneu-vos-en a fer punyetes!