Fastigós

Fastigós vol dir que causa fàstic o fa fàstic. I fàstic és el sentiment desagradable causat per alguna cosa o per algun fet que ens repugna. Però també existeix el mot fastig, amb g final, que és aquella sensació de cansament que produeix allò de què anem tips o no interessa gens. L’oposició espanyolíssima la setmana passada va provocar autèntic fàstic i un terrible fastig quan senties els seus portaveus oposant-se a la proposta de llei de l’eutanàsia presentada per la coalició de govern al Congrés. Amb un cinisme desbocat, aquesta dreta que no es mereix ni el pa que es menja, a part de les bajanades que hi pronuncià, argumentava que l’eutanàsia era l’excusa del govern per no haver de pagar tantes pensions de jubilació, deixant entreveure que era una forma camuflada d’extermini de la gent gran. L’extrema dreta ha arribat a firmar que els socialistes pretenen “convertir l’estat en una màquina de matar”. Jo no sé si algunes afirmacions com aquestes s’havien pronunciat mai en un Congrés de diputats. No em llegiré les actes, ara, però que en una societat diguem-ne avançada, escolaritzada del tot, en què el 41% dels joves entre 25 a 34 anys té estudis superiors, en què la majoria de la gent és sensata i estima la vida, és inconcebible que es puguin pronunciar impunement aquestes barbaritats en el ventre de la sobirania nacional! És imperdonable que es vingui a dir que l’Estat, convertit en “novio de la muerte”, atorgarà legalment carnets d’assassins o assassines a discreció. Aquests miserables defensors de la vida resulta que un dia ens van alinear a favor de la guerra contra l’Iraq. Aquests mateixos no tinc cap dubte que aplaudeixen l’Associació del rifle dels EUA i estarien encantats de poder lluir pel carrer una pistola a la cintura. Els que l’1 d’octubre ja haurien aplaudit l’entrada dels tancs i dels canons a Barcelona. Els mateixos que mai no condemnaran la dictadura de Franco ni el règim nazi ni el feixisme. No ens enganyem, la immigració, el feminisme, el comunisme, l’avortament, l’europeisme, no són les seues dianes principals, sinó la democràcia, la llibertat, el pensament crític, la transculturació, el pluralisme i la diversitat. Les autonomies i el secessionisme. Aquests personatges, a més, sempre tenen la mania d’apel·lar a Déu, un Déu justicier, el Déu que enviarà el PSOE i Podem a l’infern irremissiblement.