L’expertesa catalana

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a l’una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció. Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista, que la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no deu ser que, volens nolens, està fent el joc als qui

gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?