Mala peça al teler

Amb la trencadissa o, dit més eufemísticament, atomització del que el periodisme anomena l’antic espai Convergent, entre els quals es troben, de moment (si me’n deixo algun, perdonin-m’ho!), el PNC de Marta Pascal, els Convergents de Gordó, la Lliga de Barrio, Lliures de Fernández Teixidó, el PDeCAT de Bonvehí, i els Junts per Catalunya de Puigdemont, per a la majoria de la gent que combrega amb l’independentisme, si no s’és numerari o simpatitzant d’alguna de les capelletes citades, decidir el vot a les urnes autonòmiques es pot convertir en una mena d’expedició a la cerca dels matisos de la neu al cercle polar àrtic, sense ser ni de lluny un inuit. Decapitats, desapareguts o exiliats Pujol, Mas i Puigdemont, la política catalana independentista s’ha convertit (ja es vaticinava quan el president Pujol plegava i ves si no forma part de l’ADN del catalanisme, almenys a partir del 1900) en un regne de taifes. En un espai on egos, cognoms, famílies, cercles d’afins i d’amistats posen límits a les seues parcel·les per qüestions merament personalistes, el gran i transcendental projecte de nació es converteix en pugnes pels detalls, els matisos, les manies, les maneres, els calendaris, les formes, les impressions i les situacions personals. Un poti-poti de misèries humanes que no porten enlloc.

L’objectiu primordial, la independència de Catalunya, es dilueix en una mar de peixos de colors que el Tauró Estat sempre es cruspirà amb l’alegria que fa no haver d’esforçar-te per engolir-te’ls gairebé sense mastegar. Llavors, la gent normal i corrent, que desitja la independència i que tenia la il·lusió fa tres anys que era tocant a mà, en quines sigles, en quin o quina líder/lideressa (?), ha de confiar? En la línia roja ideològica que delimita i distancia cada formació? No ens facin riure. Per això ja tenim els unionistes. Per fer aquest viatge d’esmicolament de l’ideari independentista no calien pas tantes alforges. No calien tantes conversions ni tantes pujades oportunistes al carro que estiraven i tiben sobretot Òmnium, l’ANC o els CDR i la CUP. I es dirà qui llegeixi: i ERC! Doncs, preguntin-se simplement amb qui governarà o podrà governar ERC si guanya les properes eleccions catalanes. De fet, tant si guanya com si no, ja sabem quin és el seu pragmàtic i modulant full de ruta des de la seua fundació l’any 1931.