Reconeixements

Avui, segons els qui decideixen aquestes commemoracions, se celebra mundialment el dia del/de la bacteriòleg/òloga i del/ de la laboratorista clinicorista, és a dir, dels i de les qui treballen en laboratoris clínics. I, també, se significa internacionalment enguany, d’acord amb fonts similars, els/les treballadors/res sanitaris/àries i assistencials.

No sé si fa anys que se celebren aquestes diades o són una iniciativa propiciada pels estralls que ha provocat i està generant la pandèmia de la Covid. Com sigui que s’hi hagi pensat ara o ja fa temps, tothom deu estar d’acord que són recordatoris molt adients i merescuts.

I l’interessant és que, com la majoria de reconeixements, contenen en si mateixos un objectiu reivindicatiu: que no deixem de prioritzar en els pressupostos el sector de la salut pública i universal. Salut física, salut mental, salut emocional, salut anímica, que totes s’interrelacionen i interactuen.

Recordatoris honorífics d’un dia o de tota una anyada que ens toquen el cor, que fan que empatitzem amb els col·lectius de professionals que treballen perquè la vida encara tingui sentit. Molt i molt bé que es dediquin dies a totes les coses bones d’aquest món i a tothom que fa alguna cosa de profit.

Tanmateix, els honors, si no tenen conseqüències, es queden en simples flors d’un dia. Si no hi ha compromisos ferms per part dels governs i de cadascun del nosaltres perquè els commemorats ho siguin amb tota la dignitat i solvència, els homenatges són mers focs d’encenalls.

S’evaporen com el Dia de la Terra, el Dia dels Oceans o el Dia Internacional de les Muntanyes.

Commemorar vol dir fer solemne memòria. I solemne vol dir que hauria d’implicar que els governs que no fan els deures amb els reconeguts un dia a l’any fossin apartats de les poltrones.

Que els qui destrossen mars, muntanyes, la terra entera, que fossin confinats en els deserts que estan provocant perquè experimentessin el que val un virus letal, un arbre, una mar, una muntanya, un ecosistema. El més decebedor de la nostra història com a humans és que la civilització no ha fet més que, com diu algú que no recordo, refinar el vici en lloc de perfeccionar la virtut.

Sempre ens oblidem del més bàsic: que els boscos existien abans que els humans i els simis, i mai no es podien imaginar que els poblarien energúmens i que els votaria la gent.