Donec perficiam

Fins a reeixir” (que en realitat vol dir, si hi posem context, “fins a reeixir-hi”, “fins a aconseguir-ho”, “fins a la victòria final”) és el lema que identifica el corrent dins de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) dels qui no s’han desviat ni un mil·límetre del sí a les paperetes de l’1 d’octubre del 2017. M’encanta aquesta declaració de fortalesa d’esperit i de resistència (pacífica)! Però m’encanta tant o més el mateix lema escollit per identificar-se. Primer, perquè han triat el llatí, aquesta llengua “morta” que estudien quatre gats i gates, encara que de tard en tard figuri en alguna marca de cotxes, de sabons o de condons.

Segon, per la contribució a la pedagogia de la història, atès que donec perficiam fou el lema de la guàrdia de corps, les Reials Guàrdies Catalanes, del rei Carles III d’Àustria, sobirà de la Corona . C

atalanoaragonesa

, durant la guerra de Successió. Foren comandades pel coronel Antoni de Peguera i d’Aimeric, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats, el precedent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la porta d’entrada de la Il·lustració a Catalunya. I tercer, malauradament, perquè ens recorda quin ha estat el destí de la nació catalana des del 1714 fins als nostres dies, un camí pedregós de grans derrotes i alguna petita victòria, sempre curtíssimes en el temps i en l’espai.

“Resistir és vèncer”, deia Juan Negrín, president de la República (1937-39), davant els embats dels revoltats que acabarien guanyant la guerra. Quant de temps podien resistir per reeixir els derrotats i vençuts en tots els sentits?. Fins a reeixir, més enllà del desig, la fortalesa d’esperit, de la valentia, de la convicció mental, ètica, implica la immolació, el sacrifici de la vida i els béns. Recorden la resistència durant vuit mesos de setge (218 aC) que van patir els saguntins, traïts pels romans, per part d’Anníbal? ¿I què me’n diuen dels numantins, que, després de patir pesta i fam, la majoria dels supervivents es van suïcidar abans de rendir-se a Roma l’any 133 aC? Certament impressiona, si és que la cosa va per aquests verals, saber que hi ha catalans i catalanes que estan disposats a arribar fins en aquests límits tan extraordinaris per defensar la independència. I això sense cobrar, perquè Catalunya, com tothom sap, no té un exèrcit “professional” ni cap aliat estranger que li pugui facilitar una tropa de xoc.