Costa d'entendre

No hem entès mai per què la majoria de castellanoparlants espanyols no sap (o no hi posa gens d’interès) pronunciar els mots catalans acabats en -ll.

Ens costa molt d’entendre que els mots castellans acabats en -ido, -ado, els castellanoparlants de totes les condicions i en qualsevol àmbit els pronunciïn -io, -ao. Tampoc arribem a capir la raó per la qual hi ha gent que de Madrid en diu Madriz.

És potser purisme, frikisme, hipercorrecció o una manera d’expressar una servil integració a la capital dels catalans que hi aterren per treballar-hi temporalment? De la mateixa manera ens preguntem, una vegada i una altra, com és possible que un nombre molt considerable de catalanoparlants orientals hagin deixat d’usar el pronom en i no en tinguin cap recança, i pensin que vol dir el mateix anar-se’n que anar-se? Persones que han estudiat la llengua catalana i en català! Serà que, com deia el poeta xilè Vicente Huidobro, “és incomprensible que un individu que hagi estudiat profundament la societat actual no sigui comunista, però tan incomprensible és que un individu que hagi estudiat el comunisme no sigui un anarquista”.

És incomprensible, sí, que un periodista de la plantilla fixa de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya es refereixi a Pau Claris com a “Pau Clarís”. Que un periodista esportiu que fa trenta anys o més que comenta el Tour o la Vuelta, quan els ciclistes coronen any rere any el Pas de la Casa, digui immutablement “Pas de la Cas”.

No els ha corregit mai ningú? És comprensible que el professorat de llengua faci faltes quan escriu a la pissarra (digital interactiva)? O que un jutge erri a l’hora de citar una norma en una sentència? És que la correcció expressiva en els àmbits formals de l’ús de la llengua catalana i espanyola ha deixat de ser un requisit per poder ocupar una feina de comunicador? Potser sí que ara el que s’imposa és: no importa com ho dius, sinó el que dius. Doncs estem ben arreglats! Si normalment els nostres missatges mai no són compresos al cent per cent pels nostres interlocutors, només ens falta, sobretot si no ens veiem les cares i els cossos, que parlem destrossant la fonètica, desmanegant la sintaxi, inadequant la semàntica i descompassant la prosòdia.