Elogi de la lentitud

E

l 2005 Carl Honoré, periodista canadenc, publicava Elogi de la lentitud: un moviment mundial desafia el culte a la velocitat. I els gurus del capitalisme, els tecnòlegs de la supercomputació, els físics de la quàntica i els patrons de la fórmula 1, entre altres, van pensar que un home que digués aquestes ruqueries havia d’estar boig com una cabra. Com es pot desacreditar la velocitat, el déu de la modernitat, de les cadenes de muntatge, del màxim tant per hora, del mínim temps possible? Pensar en lentitud és com retrotraure’s a abans de l’electricitat, de la màquina de vapor i de la màquina d’escriure.

Doncs, segons sembla, l’estrès, la fibromiàlgia, les depressions, els ictus, els problemes del son, la psoriasi i la majoria de patologies modernes tenen a veure amb la velocitat amb què vivim, amb la rapidesa amb què cal que es resolguin les coses perquè tinguin sentit i valor. Les persones lentes solen ser sinònim de cançoneres, maldestres, desganades, mandroses, disfuncionals, d’efectes retardats i desidioses, deixades i gandules. La norma és que s’ha de pensar ràpid i actuar a l’instant.

Només tenen una certa excusa els jutges, els filòsofs, els poetes, els urbanistes i els cirurgians. La resta, a córrer, que el temps és or, no ens feu perdre el temps que en tenim poc per atendre’t.. De petits a l’escola ens solien dir “a poc a poc i bona lletra”. A casa a l’hora dels àpats, si t’ennuegaves, “menja a poc a poc”. D’adolescent i en plena jovenesa, quan les hormones s’acceleren i tot s’ha de fer amb quatre esgarrapades, els assenyats et recomanaven “menjar poc i pair bé, no vulguis córrer, pas a pas, de mica en mica s’omple la pica, anem a pams”.

La pressa, com ve a dir Milan Kundera a la seua novel·la La lentitud, ens fa oblidar de viure. Després, ja més o menys cansats de córrer bona part de la vida, hem començat a rebel·lar-nos, amb paraules del filòsof Josep M. Esquirol, contra l’imperi de l’actualitat i contra el despotisme de la velocitat, de què parlava un tal Miquel Amorós.

Contra l’imperi de la productivitat a tot estrop, nosaltres ja ens hem apuntat a la colla dels qui gaudeixen del tempo giusto. Ja som seguidors de l’slow movement, de l’slow food, de la xarxa de les Cittaslow i fans de Slowhand, que li deien a Eric Clapton. Ara, per més que correm, ja no plegarem més d’hora ni més tard.

.