L'escut franquista de Gardeny

Com que encara s’està dilucidant què n’hem de fer de l’escut franquista de Gardeny, permetin-me participar en el debat. Un servidor ho resoldria expeditivament, però amb una escenografia teatral que pogués convertir-se en un documental amb un alt valor memorialístic. Buscaríem un dia ben assenyalat que recordés per exemple l’entrada de l’exèrcit de Franco a Lleida per convocar la ciutadania a l’espectacle de reparació històrica. Caldria encarregar els audiovisuals a grans professionals de l’ofici. No fora necessari contractar cap eminència estrangera, perquè a les nostres terres hi ha gent que ho broda. I, en fi, a l’hora assenyalada, començaria la performance amb música de Wagner de fons, interpretada magistralment com sempre per la Banda Municipal, en què s’acoblarien unes paraules en off del paer en cap donant la benvinguda a l’acte solemnement històric d’arrencament del darrer símbol feixista de Gardeny. I, tot seguit, uns operaris qualificats, amb malls i escarpres, amb la cadència adequada a tal efemèride, anirien destrossant el blasó ignominiós. Finalitzada la demolició es podria entonar els Segadors. Les restes, cap a un museu de la memòria, que, al capdavall, ho són tots. Per dramatitzar encara més l’acte i fer-lo més vistós, suggerim que, mentre els operaris anessin destrossant l’aligot, es podrien passar escenes dels russos fent volar pels aires l’esvàstica dels edificis oficials del tercer Reich. La dreta política i mental no ha tingut mai cap problema ni objecció de consciència per eliminar qualsevol símbol que representés el republicanisme i el progrés polític i mental. Els progressistes, en canvi, normalment poc donats a llegir els evangelis, sempre acaben tenint una mena de mala consciència quan governen. I en nom de la memòria històrica o de la contextualització arqueològica ens proposen el que escriu l’evangelista Mateu (cap. 5, versicles 38-42): “Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.” I així és com evangèlicament l’ajuntament de Madrid, en aplicació d’una sentència del TSJM, ha restituït a un carrer el nom del general Millán Astray, que s’havia canviat pel de la pedagoga Justa Freire. Ara, comparin, si us plau, el currículum de Freire amb el de Millán!