Llegir

El plaer de la lectura, comptat i debatut, rau en la manera de dir. En l’estil. Tots els mons possibles ja han estat dits en els millors llibres des que la humanitat ha tingut accés a l’escriptura. El que es pugui dir de més sempre serà una manera més d’expressar el que ja ha estat expressat. Perquè la forma o la manera d’expressar-se tenen a veure amb el qui escriu, amb la seua personalitat, el seu enginy i el seu talent en l’ús de la llengua. Per això mateix existeixen tantes recepcions de lectura diferents. Que és com dir que hi ha tants caps tants barrets, tants gustos com lectors diferents té un text. No tant, insistim perquè la història, l’argument, la trama siguin del seu gust, sinó perquè és en la música del text, en l’arquitectura del text, en la manera de construir les frases, de combinar-les, on el lector s’emmiralla de la personalitat del narrador. I és així que el lector esdevé el narratari, el subjecte ideal al qual el narrador adreça el seu discurs. A qui no plagui, per exemple, la ironia no pot gaudir amb Pla, Sagarra, Pere Quart o Valle-Inclán. Qui no combregui amb l’humor anglès, no gaudirà mai de Tom Sharpe o Evelyn Waugh. L’arquitectura del text és com la música d’una cançó, d’una simfonia, d’una òpera. Pràcticament ningú no sap ni recorda què diuen, més enllà d’una frase, les millors àries, les més escoltades, les més populars, les que més fan estremir. No tot estil, però, és sempre una psicologia que retrata la personalitat de l’autor. Aquest té el recurs dels punts de vista narratius o discursius. Pot ser que es transvesteixi, que tingui la traça d’imitar-ne un d’aliè, que s’amagui darrere la màscara d’un personatge. Que l’estil sigui precisament una forma d’ocultació de la personalitat. Que tingui la capacitat de mostrar una personalitat múltiple. Malgrat tot, aquests mateixos jocs d’amagar, també denoten una manera de representar-se en el discurs. També aquestes maneres de fer-se l’escàpol, de mistificar-se, de falsejar-se, ens parlen d’un estil, d’una manera de ser que no seria altra que poder ser múltiple o polifacètic. I l’exemple perfecte seria Manuel de Pedrolo, el qual, com que al llarg de la seua trajectòria va practicar de ser alhora, com ha dit algú, Faulkner, Simenon, Asimov, Sartre i Robbe-Grillet, incommensurable, ha estat reduït, miserablement, a l’autor de Mecanoscrit del segon origen.