On són els amics?

Feia pensar als il·lusos que les esquerres s’entendrien. Que el PSOE i ERC resoldrien el desencaixament de Catalunya a Espanya i que més aviat que tard amb una taula de diàleg s’acabaria negociant alguna cosa bona per a Catalunya i mig bona per als independentistes. Feia pensar als somiatruites que almenys una república federal era possible al final de la legislatura després de la fugida de l’emèrit.

Feia pensar als il·luminats que el futur de Catalunya seria com Escòcia. Què dic, com Irlanda, que el 1921 esdevenia un estat independent mentre la Mancomunitat, un dels intents més reeixits d’autonomisme, seria fulminada pel dictador Primo de Rivera tres anys després. La realitat, cada dia més tossuda, és que l’esquerra que governa a Madrid és més bel·ligerant amb Catalunya que governant la dreta.

Bé, posem que igual d’hostil, encara que de rostre més amable. El 25% del castellà a l’escola, el projecte de nou model de finançament autonòmic, la reforma laboral, el repartiment i la gestió dels fons europeus, la nova política energètica, el nou pla hidrològic, la llei de l’audiovisual i, en fi, la desactivació de l’ANC i dels CDR, totes les polítiques que es proposen i es duen a terme des dels poders de l’estat no sols es passen pel forro les competències de l’Estatut (retallat amb l’aquiescència del PSOE, ah el gran ribotador Alfonso Guerra!), sinó que fa l’efecte que siguin una guerra encoberta contra el Govern de Catalunya. Com si ens vinguessin a dir si no voleu brou, set escudelles.

O sigui, o acceptes el que hi ha o et darem el doble, el triple.. del que no t’agrada. Davant això, ja que ERC té coll avall que l’Estat sempre guanya, el recorregut de la legislatura no és altre que anar entomant les garrotades, aixecant la veu rufianesca de tant en tant a les Corts madrilenyes, i recollint la morralla del peix que s’hi doni.

Perquè, com deia l’exministre Belloch, i que tot català informat ja sap de fa segles, el separatisme, ni que sigui pacífic, és mil vegades més perillós que el terror de les pistoles d’ETA. Així les coses, ens podríem entretenir a debatre si volem o no Jocs Olímpics d’Hivern, si calen aerogeneradors a l’Empordà i a Collserola, si s’invertirà a Catalunya tot el que prometen els pressupostos de l’Estat votats amb el suport d’ERC i si ens agradava més la Bandini que la Chanel per representar-nos a Eurovisió.