El compromís cívic

Comprometre’s vol dir obligar-se a complir una promesa, implicar-se, prendre partit, abocar-se a un projecte, a la consecució d’uns objectius, d’uns interessos comuns o particulars. El compromís social, el compromís espiritual, la complicitat en la lluita pels grans objectius humanístics de la pau, la llibertat, la dignificació de la vida humana i de tot ésser viu, del benestar social, de la sostenibilitat del planeta han deixat de ser objectius prioritaris de la política encara que sembli mentida i són de fa temps missió de les organitzacions socials. La política, potser des de sempre, però més ostensiblement des de la revolució industrial i insolentment a partir de la segona guerra mundial, la instauració del dogma de fe de la globalització neocapitalista i el govern de la producció i dels mercats dels plutòcrates amb què conviuen tant els governs “democràtics” com els dictatorials, la política, dèiem, s’ha anat limitant a gestionar recursos, a reforçar els instruments de la força, la coerció i la violència, i a contrarestar qualsevol altre poder que no segueixi la corda dels qui dicten les regles de l’economia, la indústria, l’energia, la informació, i afaiçonen els models idiotitzadors culturals i de comportament de les masses.

Doncs sí, és una sortosa realitat que la gent s’organitzi per tractar de resoldre allò que li importa, que és com dir, en certa manera, per suplir el que la política no fa, i, per evitar que aquesta ho impedeixi. Sense les ONG, sense les iniciatives comunitàries o els grups de suport que atenen des de persones dependents i/o discapacitades, passant pels qui organitzen activitats de lleure i d’esport per a persones amb risc d’exclusió, eviten els desnonaments exprés o fan treballs a jova d’utilitat pública, fins als qui promouen grups de lectura, el repartiment de menjar i roba per als més necessitats, la millora del medi ambient o creen bancs de temps i d’intercanvi de béns immaterials, la nostra societat no rutllaria de cap manera. La gestió política de la cosa pública, dels qui es dediquen a la política, arrossega des que es conegué el primer cas de corrupció, un problema de credibilitat i d’autoritat moral. I paulatinament se n’ha anat generant una desafecció preocupant, sobretot quan l’única forma de participació de la ciutadania és votar cada cert temps els seus representants.