El que és normal

L’excomissari Villarejo entrevistat a FAQS, programa de la tele nacional de Catalunya, va afirmar que havia comès moltes il·legalitats per ordre dels seus superiors i que ho tornaria a fer si li ho manaven, i ningú va veure entrar els Mossos al plató per detenir-lo. Riu-te’n dels processos de Nuremberg! La normalització del despropòsit, de l’aberració, de la immoralitat, està produint monstres amb els quals convivim com si fossin gossos mansois. No sé qui deia que, si l’estupidesa funciona, vol dir que no és estupidesa. No fa tants anys, abans de la profusió de canals i mitjans d’informació, tenien lloc disbarats com aquests i més enormes, però com que la majoria no ens assabentàvem de gran cosa, passava com que no passava. Encara que els padrins sempre ens diguessin allò de malpensa i encertaràs. Però, tant se val, no era normal. No era normal que cap pocavergonya digués públicament que robava, que mentia, que violava, que extorquia, que falsificava, que matava. La moral eren els bons usos i els costums. Era normal que féssim el que se’ns manava i no el que vèiem que feien els que ens manaven. Només cal obrir els ulls i parar l’orella per constatar com s’ha normalitzat el que era moralment inapropiat, indecent o indigne. Com això, s’ha convertit en quotidià i habitual. I el que és habitual es torna costum. I aquest acostumar-nos a la indecència, a la pudor, fa que tolerem el que potser en el principi del Gènesi era intolerable.

I el poble, què? Com a molt potser posem cara de fàstic, ens caguem en la mare que ho va parir, piquem de peus, sortim al carrer amb pancartes i crits i ens desestressem, com propiciaven els emperadors romans, amb el panem et circenses o amb el pa i toros i el pa i futbol dels nostres temps. O ens desentenem de tot com si fos el placebo de la nostra impotència. Esdevenim pràcticament indiferents a la podridura. El sinceríssim i pillet Villarejo, l’instrument de les clavegueres, ha pagat per tots els qui les han alimentat i les alimenten. I diu que ho tornaria a fer. Sense cobrar? El franquisme que resideix en els fonaments de la democràcia espanyola, com tots els sistemes polítics que han de defensar les essències de l’Estat, sempre ha utilitzat caps de turc i bocs expiatoris. Ara, la X de la cuina sempre és i serà impune. Impune, quina gran paraula! Inviolable, quin atribut més magnífic!