Fires i festivals

Quasi cada poble, ciutat petita o gran, a Catalunya, ja té el seu festival de música o de qualsevol altra activitat artística. I si no és un festival de música, de teatre, de dansa, o una barreja de totes les arts, és una fira agrícola, del llibre, d’artesania, de fruites, d’aviram, de formatges, de vins, de sabons, d’ous, de perdius, de natura, del pèsol o d’oli verge extra. No deu quedar artista, orquestra, cantautor, grup, tercet, quartet, companyia de circ o de saltimbanquis que al nostre país no treballi a tot drap entre la primavera i la tardor.

Sensacional! Mai no hi havia hagut, per exemple, tants festivals de poesia com hi ha actualment repartits arreu de la nostra geografia. Mai tants i tantes poetes i tants premis de poesia. Mai tants músics, enginyers de so, dissenyadors, il·lustradors, tants actors i tantes actrius.

Mai s’hi havien gastat tants euros dels pressupostos municipals i d’altres institucions com en l’actualitat. Mai! I encara hi ha el criticaire de torn que pensa que la cultura va de mal en pitjor. Suposo que confonen la cultura amb la imbecil·litat i l’estupidesa que, paradoxalment, no paren de créixer també.

Sí, sí, la cultura és coneixement i també és entreteniment, i gaudi espiritual i riure i plorar, i ho és la histèria juvenil quan Red Hot Chili Peppers, Oques Grasses o els finalistes d’Eufòria comencen a interpretar la seua cançó. I els llibres, els museus, els arxius, les biblioteques, el cinema, el patrimoni artístic i monumental, i les plataformes de streaming, i les ràdios i canals de tv. En els vuitantes, l’aposta dels municipis i de la iniciativa privada per la creació d’escoles de música, teatre, dansa, i el Departament d’Ensenyament per implantar formació professional d’imatge i so, d’animació en 3D i similars, han contribuït a fornir aquest panorama tan espectacular.

La indústria que s’ha generat només a l’entorn dels espectacles musicals, ja suposa un 3,5% del PIB de l’Estat. Una altra cosa és si tota aquesta munió d’artistes poden viure del seu art. Si tots aquests en poden fer una professió per viure.

És evident que no. I ves que no passi que, ja ara, hi hagi més músics que no pas pobles i ciutats i festes per contractar-los. Fins i tot s’intueix que hi ha més poetes que lectors de poesia.

La dedicació a l’art, sigui quin sigui, no dona per viure a tothom qui s’hi dedica.