SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Diuen que com més gran et fas més tens la sensació que ja ho has vist tot en aquest món, i el que et pugui faltar poc t’interessa. Probablement perquè allò que és essencial en la vida, per més caretes i andròmines amb què es dissimuli, no canvia mai. I en aquesta tessitura es troba aquell que creu que la producció literària dels nostres temps només fa que girar sobre si mateixa com un caragol sense fi.

Li fa l’efecte que, després dels experiments de les avantguardes històriques i de les invencions artístiques postmodernes més agosarades, produïdes entre els anys 1940 i 1970, com a reacció al realisme i en el marc postbèl·lic del que algú anomenà la literatura de l’exhauriment, la novel·lística dels darrers quaranta anys no fa altra cosa que inventar la sopa d’all. El déjà-vu i el jo-ja-he-estat-aquí són la percepció habitual dels escèptics que llegeixen regularment les novetats recomanades. Ja Boeci afirmava a l’inici de l’edat mitjana que ex nihilo nihil facit, res no prové del no-res.

Com en tot, hi ha hagut excepcions (les ucronies, el realisme màgic, l’experimentalisme intertextual, la hipertextualitat...), però, també, se’t fa evident que el cúmul d’informació a què s’està exposat a través de la multiplicitat de canals està limitant la imaginació. No és que la realitat superi la imaginació, sinó que la imaginació només troba esporàdicament una escletxa, i encara, en la variació, la combinació i la permutació del gènere fantàstic o “metafísic”. Res de nou sota la capa del sol.

Vet aquí l’èxit de la profusió de sèries televisives i l’aparició del munt de plataformes que en fan sucosos negocis. Els seus productors i els seus guionistes saben que Boeci és la clau de volta del seu succés. Com sabem, els escriptors i els editors, que per encomanar l’afecció a la lectura no hi ha res com la novel·la de costums, el drama burgès, la novel·la negra, el relat d’aventures i la novel·la històrica.

El mirall que es passeja pel camí de la vida no deixa de sorprendre’ns possiblement perquè per naturalesa som xafarders de les vides alienes. El problema, sí, és la pèrdua de la curiositat. Ho deia el prolífic i longeu Azorín: “La vejez es la pérdida de la curiosidad.” En alguna gent el desig de novetat contínua deu radicar en el cansament del record.

Només que, quan els subjectes del relat són les persones, record i novetat són el mateix.

tracking