Els nostres morts

Deia P. Baroja: “No hay más muertos que los llevados por los vivos.” Cert. Els morts són els nostres: familiars, mascotes, amics, admirats. I algun cop, desconeguts amb qui hem viscut alguna història inoblidable. Tots els altres no són ningú, com la resta dels vius. Excepte quan aquest algú-ningú esdevé protagonista de la història de la nostra cultura, de la nostra manera de ser, de pensar i de sentir.

Però, fins i tot aleshores, més que algú amb noms i cognoms és sobretot un símbol, un mite, un arquetip com Diògenes de Sinope, Ghandi o Édith Piaf. Sí, som solidaris amb els milers i milers de morts diàries per les causes més desafortunades, injustes i aberrants. ¿Quin sentit tindria sinó el monument al soldat desconegut o la contrició per la nostra indiferència davant la desgràcia aliena, si no dediquéssim almenys un dia a recordar les morts anònimes dels qui dormien al carrer o donaven la vida perquè nosaltres poguéssim viure millor? Sí, compartim dols amb milers de persones que han mort salvatgement per la maldat humana.

I els compartim no tant amb el cor com amb les vísceres. Perquè voldríem venjar la iniquitat a què han estat sotmesos. Però, els nostres morts són els nostres perquè ens han dat vida, ens han ensenyat a viure, ens han fet entendre la mort digna, la vida digna.

Ens han ensenyat a estimar, a recordar i a oblidar. Perquè paradoxalment els nostres morts formen part de la nostra vida. Les seues cendres, la pols dels seus ossos, són la preqüela de les nostres vides i de les nostres morts.

Per això els nostres morts són la seua immortalitat. Però, sobretot, que els nostres morts no siguin mai morts en vida. No podem permetre que la vida ens robi els nostres éssers estimats i que només la mort sigui, com diu el poeta, una major naixença.

El dret a la vida i el dret a la mort, si no són drets factibles i dignes, només són un miserable engany, una estafa indecent. Això és el que està passant pràcticament des de l’entrada en vigor el 2007 amb l’anomenada Llei de la Dependència, de desenvolupament de polítiques de promoció de l’autonomia en persones dependents, que no solament s’ha convertit en una norma inaplicable per la seua falta de recursos i la intricada burocràcia, sinó a més a més en una perversa manera d’anihilar la il·lusió promesa d’una vida millor a les persones més necessitades.