Els pressupostos

El PSC es va oferir, tot dissimulant una honestedat fora del que és normal en política, a negociar els pressupostos. ERC, després de jugar la carta fàcil dels Comuns i mostrant pomposament el beneplàcit dels principals agents socials, naturalment per necessitat, es va abonar a jugar-se-la amb el PSC. I, esclar, el PSC es va dir ara és la nostra.

Demostrarem que vam guanyar les eleccions. Si vols pressupostos, hauràs de passar per l’adreçador. No solament, ERC, hauràs de claudicar en allò que més simbòlicament et debilita (l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i el projecte de Hard Rock a Vila-seca-Salou), sinó que et desmuntarem el pacte amb els Comuns i, a més, si t’avens amb les nostres propostes enverinades, la ciutadania entendrà que, si hi ha pressupostos, de fet, seran els pressupostos del PSC.

Semblaria com si l’operació l’hagués ordida el mateix Ho Chi Minh. A Junts, col·laborar amb ERC després de la trencadissa, no els fas gens de gràcia, i dubto que els interessi. Altrament, l’acord ERC+PSC els aniria com l’anell al dit per demostrar fefaentment la claudicació d’ERC als dictats del PSOE.

I si, al final, el PSC no dona el vistiplau, a tothom li pareixerà que ha humiliat ERC, tenint en compte que ERC va donar suport als pressupostos de l’Estat. Tal com diuen els periodistes, el resultat d’aquesta operació serà que el PSC-PSOE haurà imposat el relat del “s’ha acabat el procés” i s’ha acabat ERC, si més no liderant el govern de Catalunya. Si s’aproven uns nous pressupostos, se’ns diu que les arques de Generalitat s’incrementaran com a mínim en uns tres mil milions per resoldre les nostres necessitats.

Si no, ens haurem d’acontentar d’anar tirant com fins ara i pidolant més crèdit si s’hi avé l’autoritat de l’Estat. Si no hi ha nous pressupostos, la culpa serà del PSC i de Junts, i, per tant, ERC tindrà la munició perfecta per convèncer la gent, en unes molt que probables eleccions anticipades, per guanyar-les folgadament. El culebrot de les negociacions, però, haurà servit una vegada més per demostrar que primer són els interessos de partit que les necessitats socials.

Que la política és, abans de res, estratègia que no pas interès general. A tomb d’això ens va com l’anell al dit el que diuen que deia el canceller Von Bismarck: amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan.