Aeroport del Prat

L’ampliació de l’aeroport del Prat ha estat un dels requisits perquè PSC-PSOE aprovés els pressupostos de la Generalitat. Sembla que hi ha un pla perquè es faci amb una plataforma sobre el mar que costaria més de dos mil milions d’euros. Així se salvaria la riquesa ecològica de les llacunes de la Ricarda i el Remolar.

Que quedi clar d’entrada que hi estem totalment a favor. Entre altres raons, perquè, si cap a l’any 3000 Catalunya aconseguís esdevenir una república independent o federada de l’estat espanyol, l’aeroport aquest no podria deixar de ser una estructura d’estat des de la qual els futurs descendents afortunats haurien de poder volar a tot arreu del món, almenys a tants aeroports com ho fan els espanyols des de Madrid o els francesos des del Charles de Gaulle, alemanys des de Frankfurt o els nord-americans des de l’aeroport Internacional Hartsfield-Jackson d’Atlanta. El que no entenem és per què, en el seu moment, quan es va plantejar el tema, hi hagué tant d’enrenou quan pel que sembla hi havia altres possibilitats constructives més enllà de l’afectació de les famoses llacunes.

El que passa és que en aquest tema de l’aeroport, com en tantes d’altres (el corredor mediterrani, pel cas) assistim impertèrrits, malauradament, al joc de la política de vol gallinaci i del partidisme de saló recreatiu. Si mai es proposa tirar endavant l’alternativa d’ampliació esmentada, estem convençuts que sorgiran mil i un problemes, ja siguin ambientals o ecològics, de disponibilitat pressupostària, de caràcter estètic o ja sigui de tot el que hom es pugui imaginar. En tenim experiència.

Però bé, resumint: el que interessa, al capdavall, és qui ho pagaria això? Si Madrid és Aena, si Madrid decideix el nom de l’aeroport, si Madrid és l’autoritat aeroportuària, entendrem que ho pagarà Madrid i que el govern de Madrid serà qui decidirà, i no pas la Generalitat ni Foment, quin és l’aeroport que necessita Catalunya. I l’altra qüestió que ens interessa, perquè també tenim l’experiència en les dilacions històriques en les promeses inversions en infraestructures a Catalunya, és quan començaran les obres, un cop s’hagin superat tots els entrebancs previsibles? És possible que tothom qui en parla avui no la vegi mai aquesta ampliació? Sort en tenim que, com deia O. Wilde, l’home cregui en l’impossible, però no en l’improbable.