El vot de l'extrema dreta

Els qui voten l’extrema dreta, per què ho fan? Per nostàlgia de la dictadura, de les dictadures? Perquè són rics i temen perdre els seus privilegis? Perquè són pobres i la culpa que ho siguin són els estrangers pobres? Perquè són patriotes ultranacionalistes? Perquè són amants de l’ordre, de la mà dura i dels càstigs exemplars? Perquè no creuen en la democràcia ni en els sindicats ni en els partits polítics? Perquè són euroescèptics i xenòfobs? Perquè l’extrema dreta és l’expressió del seu descontentament general i de les seues múltiples i diàries frustracions? Perquè no suporten els catalans i els bascos? Imaginem-nos en una societat distòpica: votarien Franco si ressuscités? Haurien votat Hitler, Stalin i Mussolini? José Antonio? El general Millán Estraín? L’ugandès Idi Amin? El bolivià Hugo Banzer? El tunisià Habib Burgiba? Fidel Castro? L’haitià François Duvalier? Pinochet? Videla? Gadafi? Ho Chi Minh? Saddam Hussein? El guineà Teodoro Obiang Nguema? On Vox va obtenir més vots a les eleccions catalanes del 2021, segons un estudi del politòleg Toni Rodon, fou als barris més rics i als més pobres de Barcelona. I constata que la segregació entre rendes altes i baixes crea marcs mentals de pensaments antagònics, cosa que comporta, diu Rodon, un augment de la desconfiança envers els altres i també envers la política. Un còctel en què el guanyador és l’extrema dreta.

La segregació mental, les bombolles urbanes, el nativisme i la defensa de la preservació racial identitària, el control del relat populista, l’alimentació d’enemics imaginaris, la creació de bocs expiatoris, tot hi fa perquè s’arramassin vots cap als extrems de la política. Però els vots que van a l’extrema dreta no plantegen mai solucions concretes als problemes del dia a dia de la ciutadania. Tots els mals i els problemes socials són culpa del separatisme, de la immigració sobretot de religió musulmana, de les autonomies, del comunisme, del feminisme, de l’ecologisme, de la democràcia i el pluralisme polític, de la relaxació moral i el llibertinatge, de l’ateisme, del sindicalisme, de les lleis de memòria històrica, del garantisme judicial, del bonisme policial, de la desestructuració de les jerarquies tradicionals corporatives o, en fi, de la globalització, del multiculturalisme i les societats obertes.