Els silencis de l'estiu

El més fumut és que sempre passen les mateixes coses bones, mediocres i dolentes. I l’excepcional és que o bé ja ho sabien els serveis secrets o bé ja era previsible, sobretot, per als escèptics, els pessimistes, els malastrucs i els clarividents. Per exemple, que la dreta i l’extrema dreta ens solucionaran la vida.

Quan fa calor, que comencen a funcionar tota mena d’aparells elèctrics de refrigeració i es fan més rentadorades que mai, curiosament no es parla mai del preu de la llum. Resulta que tothom qui més qui menys fa vacances a la platja o a la muntanya i viatja per aquests mons de déu, i com per art de màgia han desaparegut els tretze milions de persones en risc de pobresa del país. Com la sequera, que també ha desaparegut durant dos mesos.

I de la que vindrà o de la que no marxarà ja en parlarem passat l’estiu. Quan fa calor no servim per a gran cosa i no podem filosofar ni menys atabalar-nos per les desgràcies que ens aclaparen dia sí dia també. Fins i tot el qui pateix ha de poder alliberar el malestar encara que sigui pel llanguiment que produeix la solejada diürna i nocturna.

Llàstima que el silenci d’estiu sigui colpejat pel parrupeig dels coloms, els lladrucs dels gossos, l’estridència del camió de la brossa, els esgarips dels borratxos que deambulen pels carrers a la matinada o les alarmes dels cotxes que es disparen perquè un gat hi ha saltat al capó. Sí, passen les mateixes coses, perquè, malgrat l’evolució, mentre siguem, humans serem previsibles. Per què hom espera que les polítiques de dretes modificaran la nostra vida quotidiana? Tal volta, amb més policia i més vigilància s’acabaran els furts, els robatoris i el vandalisme? Tallarà, la dreta governant, les mans als qui robin? Viuran millor els assalariats i els pensionistes? Hi haurà menys feminicidis i homofòbia? Menys atur? ¿Tindrem més metges, més mestres, més protecció al català, més inclusió escolar, millors carreteres, millors rodalies si es redueixen els impostos a la banca a les grans fortunes i es paralitza la inversió pública, i, en canvi, augmenten les privatitzacions i l’espanyolitat? Als humans, a l’estiu, ens costa distingir el bé del mal, perquè durant la resta de l’any ja ens han ben anestesiat i ens han preparat per a l’engany.

Ens hi hem acostumat. A qui importa, a l’estiu, que ens governin els uns o els altres?