L'autodeterminació

Abans que el Sàhara occidental espanyol es convertís en el Sàhara Occidental marroquí ja poca gent recorda (i no hi ha cap interès perquè sigui recordat) que existia el dret a exercir la lliure determinació dels sahrauís. Un dret que fou reconegut i ratificat per diverses resolucions de Nacions Unides i d’instàncies jurídiques internacionals, però que les parts responsables no han acomplert mai. És una de les vergonyes més infames de la història contemporània de l’Estat espanyol i ho és especialment que els governs democràtics n’hagin fet tabula rasa i hi hagin tirat camionades de terra a sobre.

Sí, sempre els quedarà la caritat de les ONG i de les famílies europees que acullen als estius els nens dels campaments de refugiats del Tindouf. En general, la descolonització africana i les independències iberoamericanes han resultat ser un desastre. Economies dependents, dictadors titelles alimentats pels antics colonitzadors, ressorgiment de conflictes ètnics, guerres tribals en què els traficants d’armes es fan d’or, abismes brutals entre els adinerats i els pobres i, modernament països neocolonitzats per les grans potències mundials que continuen extraient-ne tot el que poden per quatre rals.

Que mentre se n’aprofiten tant com poden, contribueixen perversament, aquests nostres estats civilitzats, a la migració desesperada de milers de famílies d’aquests mateixos països, en altre temps, descolonitzats. El Marroc mentre sigui necessari per als EUA i per la UE mai no cedirà a un procés d’autodeterminació dels sahrauís. Com no ho farà mai Espanya ni el Regne Unit per a Gibraltar.

Ni Espanya ni el Marroc per al cas de Ceuta i Melilla. El que s’ha conquerit per la força de la guerra i s’ha rubricat en tractats davant tots els notaris del món no es toca. No es mouran d’allà on són ni Catalunya, ni Euskadi, ni Escòcia ni Irlanda del Nord.

A no ser que aquestes nacions aconseguissin una improbable victòria en un camp de batalla cruent. Com no es toquen ni es tocaran mai ni San Marino ni Liechtenstein ni Mònaco, ni molt menys encara, Andorra o el Vaticà. Malgrat la Carta de les Nacions Unides, la paradoxa és que la majoria de les constitucions dels estats consolidats no reconeixen el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí en altres estats.

Recordin que Espanya va reconèixer el 2014 que Palestina hi tenia tot el dret.