Simple vs. senzill

El contrari de senzill és complex i complicat. Allò senzill és un estat, una realitat: allò fàcil de fer, d’entendre, obvi, sense artificis, que no necessita grans càlculs ni equacions, perceptible a primera vista. La persona senzilla no es complica la vida, no busca problemes, no cerca la glòria ni el prestigi. En tot cas, és l’entorn social i el sistema administratiu i polític en què viu i es desenvolupa que li compliquen la vida i la hi fan impossible. Un altre concepte és el de la simplicitat. Allò simple és una percepció basada en l’inesperat i es produeix quan ens adonem de la distància que hi ha entre la complexitat esperada i la complexitat observada. El que és senzill ho és per a la gran majoria de les persones. Però, definir, presentar, donar a conèixer de manera simple la complexitat només està a l’abast d’una determinada gent que té dominis experts en les diverses àrees del coneixement. Tal com deia el ninotaire Jaume Perich, “fer que alguna cosa sigui percebuda de manera senzilla és el més complicat del món”. En realitat, no som el que mengem ni el que tenim, sinó el que voldríem menjar i tenir. Som, de fet, il·lusions, miratges, desigs, anhels, culs de mal seient. El naturalisme de Thoreau, la seua desobediència civil, l’exemple de Gandhi i dels cercadors de si mateixos en la vida més natural possible, àdhuc els ermitans i els ascetes, no són tant el que cerquen com el que abandonen. Són, al cap i a la fi, el procés d’abandonament, la lluita de la renúncia.

Alguns admirem quasi religiosament la gent que té poques necessitats. Que viu sense crear-se necessitats, que aprecia el que té, que no enveja res del que tenen els altres. Que s’abelleix amb el que aconsegueix amb el seu esforç. Fins i tot en el sentit que O. Wilde ho deia: “Tinc els gustos més simples. Sempre estic satisfet amb el millor.” En canvi, detestem el simplisme, el populisme (que n’és una manifestació, sobretot en política), la superficialitat, el reduccionisme o la frivolitat, que no té res a veure amb l’humor ni la ironia. Aconseguir la simplicitat de la complexitat perquè sembli senzill d’entendre és un art que només han aconseguit els talents més exquisits: Confuci, Marc Aureli, Montaigne, Coco Chanel, Rowan Atkinson, Eugenio, Steve Jobs, Charlie Rivel o el mateix Einstein, del qual encara avui s’estan comprovant les teories.