I la utopia?

Les persones grans, acorades per la vida, que encara creuen en futurs millors per a la humanitat, i concretament per als més íntims, i que a la seua manera lluiten perquè es facin realitat, pertanyen a la categoria de sants i santes. Llevat que els mitjans que hom utilitzés per aconseguir la seua fantasia, la seua fe redemptorista, fossin inics, cruels o perversos. Un servidor encara és dels que creuen que no tots els mitjans justifiquen el fi. Fins i tot les guerres tenien les seues regles. Per bé que, si aconsegueixes l’objectiu, és probable que tothom et doni la raó. Per exemple, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. La gent jove que no creu en el futur, que no té ideals, no és jove. Ser jove no és exactament una actitud. Ser jove vol dir ser un inconscient i un omnipotent. La joventut és el període de la vida en què tot el que es fa o s’evita de fer o no es pot fer és extraordinari. I ho és emancipar-se als vint anys. Miraculós llogar un pis i no cal dir comprar-lo. Tenir fills. Gaudir de la feina que fas (sobretot si ets un influencer!). Quan s’és gran tot el que era espectacular i inefable esdevé normal, habitual. Perquè no cal ser un forassenyat per haver experimentat poc o molt la naixença i la mort. La pèrdua, el bé i el mal, l’amor, la tendresa, el sublim, la frustració o la contingència. El que és abominable, el que és redimible i el que és impossible (almenys en aquest món). Fa quaranta anys, als catorze ja eres gran. Però, en complir-ne quaranta, la majoria dels nascuts als cinquanta no volíem fer-nos grans. No volíem patir com ho havien fet els pares. Ni assumir la responsabilitat d’haver d’afrontar-nos a la fi del món en el canvi de segle. Però no hi havia més remei que complir amb el que estava establert des de l’avior. Mort el dictador, ens vestirem, per fi, de modernitat, que no era sinó aggiornamento de les ètiques clàssiques de l’utilitarisme, el benestarisme humà i animal, la democràcia dels drets i els deures, el neoemotivisme, el socialisme utòpic i l’hedonisme. Però, d’un dia per l’altre, ens captivà la deessa de la Postmodernitat. Ja no en caldria l’ètica kantiana per viure, ara emprendríem el vol cap a la deïficació de la vacuïtat, la indiferència, el cinisme, l’entropia, l’egotisme, la liqüificació, la robotització, el relativisme acrític, la hibridació, la incertesa i l’aleatorietat.