45 anys de Constitució

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i exceptuen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE confereix al rei i que en comporta la impunitat penal, civil i administrativa. Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis el dicten precisament les lleis del mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti gaire: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament, mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’exceptuen els inviolables.