Violències

Els mitjans ens informen diàriament, com no havíem llegit ni escoltat mai, de casos de violència física armada (fins i tot amb un AK-47!) que es donen en pobles i ciutats on aparentment sempre ha regnat la pau i una anodina rutina. A la gent de totes les edats ens està entrant la por que a plena llum del dia no se’ns robi el mòbil, el rellotge, o t’amenacin amb la bossa/cartera o la vida, o no et llancin una taula pel cap. Hom ja fa temps que té el convenciment que és perillós passar per segons quins carrers, tornar sol o sola a casa de nit, habitar en segons quins barris o no tenir guàrdies de seguretat en alguns comerços. Quan aquest desassossec, s’ha apoderat d’una gran part de la gent, alimentats a més per la crònica negra de les pàgines de tots mitjans audiovisuals, la seguretat esdevé la número u de les preocupacions i automàticament la número u de les polítiques d’alguns partits, principalment de dreta i d’extrema, que prometen la seua erradicació amb solucions tan simples com les de les pel·lícules de l’oest americà on el poble, acoquinat de fa anys, es decideix per fi a contractar el pistoler més temut i eficaç per acabar amb tots els facinerosos i delinqüents. Sabem que la majoria de les violències són estructurals, es construeixen a partir de les frustracions i les impotències que genera el nostre sistema de vida i que es manifesten tant en determinats comportaments incivils i mafiosos per assimilació de patrons patriarcals tribals en què les disputes s’acaben arreglant a base de mastegots o a ganivetades, fins a factors ambientals com el fet de viure i conviure diàriament amb la segregació racista, la pobresa, la precarietat laboral, habitacional, etc. La literatura sobre el tema és inesgotable i vostès, lectores i lectors, ja saben que a la violència física cal sumar-hi l’econòmica, la psicològica i la de les xarxes socials que són una de les olles on bullen les vísceres més tòxiques. Els qui proposen solucions màgiques i expeditives, els qui darrerament estan encaterinant l’electorat aquí, a França, a Alemanya, a Itàlia i arreu, abans i ara, sempre han acusat i culpen els mateixos: determinats col·lectius ètnics, els immigrants, els ateus, els col·lectius LGTBI, els comunistes i els secessionistes. I, com no, sempre han propugnat i preconitzen les mateixes solucions radicals i pretesament definitives.