Un tal García-Page

Un president autonòmic amb carnet del PSOE, però portaveu del PP en tot allò que afecta Catalunya, i un dels líders del populisme espanyolista, diu que la riquesa de Catalunya l’han treballada tots els espanyols. Seguint la seua lògica, la pobresa de Catalunya també l’haurien provocat tots els espanyols. El que no s’entén és per què els catalans que viuen i treballen a Catalunya (els nadius i els d’arreu), els que viuen bé, els que les passen magres i els que pateixen per arribar a final de setmana o mes han de pagar part de l’altíssima quota de solidaritat, cada any més de milers de milions. Els fenicis i els grecs que varen arribar a la Costa Brava i fundaren Empòrium, al segle cinquè a.C., un dels primers mercats de la península en el sentit modern; o els romans que van convertir Tàrraco en una de les ciutats més importants de l’Imperi i d’Hispània, per descomptat, es veu que també van ser els espanyols que van ensenyar-los com s’havien de fer les coses. La tesi de Page ve a dir allò que per a la filegresia de la carcundia mesetaria és el seu catecisme, a saber: la Catalunya de la revolució industrial, la de la burgesia i de la classe mitjana, industriosa, emprenedora, amb una ruralia mecanitzada, civilment organitzada, culturalment oberta al món, la van crear els migrants de finals dels cinquanta i sobretot dels seixanta. Com si aquesta gent haguessin vingut a Catalunya perquè els fèiem llàstima, perquè ens moríem de gana i de pena de ser tan desgraciats. Sí, la majoria dels catalans van perdre la guerra, l’última. Ja n’havien perdut d’altres, la gran primera el 1714. Catalunya és terra de conquesta i, per més democràcia que hi hagi, si vius i treballes a Catalunya i hi cotitzes, sempre et tocarà pagar i callar. Ara, per no quedar com a carallots, de tant en tant adrecem a sa majestat l’estat Memorials de Greuges (en la línia del Memorial que el 1885 el Centre Català adreçà a Alfons XII, on no es demanava, –valga’m déu– cap independència, sinó, de manera genèrica, la defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña); ja siguin anomenats, modernament, pacte fiscal o darrerament finançament singular. Pagar i, com a molt, picar de peus en senyal de protesta. Tot i així, cal recordar que si mai s’han produït avenços en el sistema de finançament de l’estat de les autonomies ha estat gràcies a Catalunya.