Les nostres violències
Potser és una impressió personal, però no puc evitar llegir diàriament a la premsa, amb un cert atribolament, casos i casos de tota mena de violències (sexual, vicària, psicològica, patrimonial, laboral, institucional...) que es produeixen en els nostres pobles i ciutats. Indrets, llevat de les urbs més poblades, on rarament passava alguna desgràcia que no fos amb motiu d’un accident fortuït, una revenja entre veïns o les violències intuïdes, perquè ja es veia que algun dia la situació explotaria i acabaria malament. Les baralles a ganivetades, els trets a boca de canó, els còctels molotov contra seus de partits polítics, les cremes de mobiliari urbà, els assetjaments i les estafes cibernètiques, els robatoris, els suïcidis, les violacions i els feminicidis, els desnonaments, en fi, tota mena de salvatjades tenen lloc arreu de la nostra geografia i on fa pocs anys, eren casos, ja dic, excepcionals. Hi ha qui està escampant el missatge tòxic que aquesta violència està relacionada amb l’augment de la migració, quan les dades objectives ens demostren el contrari. Ja deia Einstein que “és més difícil desintegrar un prejudici que un àtom”.El que més em preocupa, però, que més em neguiteja i en certa manera me’n fa sentir partícip, són les causes reals d’aquesta plaga que no cessa i, segons se’ns informa, cada dia que passa, s’escampa com una taca d’oli arreu i en el si de totes les classes socials i ocupacions. A mi, m’ha anat bé llegir, encara que sumàriament, el treball de Francisco Jiménez Bautista de la Universitat de Granada, titulat Antropología de la violencia: origen, causas y realidad de la violencia híbrida, en què conclou que: “el ser humano es conflictivo por naturaleza, pero es violento por cultura y educación”. Certament, existeix la violència gratuïta de gent desequilibrada, però la majoria de casos de violència es deu a situacions de penúria o misèria educacional, econòmica, habitacional, de desesperació per impotència. Així ho expressen els índexs i les enquestes. ¿Com combatem, però, la violència simbòlica de què parla Pierre Bourdieu, és a dir, “les formes subtils de dominació i opressió que operen a través dels sistemes simbòlics i es manifesten en la imposició de significats i normes que perpetuen les desigualtats socials i es reprodueixen a través de la socialització i l’educació”?
