Condemnada al fracàs

La sort està llançada. La sonata del silencio de La 1 de Televisió Espanyola passarà a engrossir, a partir de la setmana que ve, l’extens arxiu de fracassos televisius de l’ens públic. Que hagin anat emetent els capítols de dos en dos al llarg d’aquestes últimes setmanes no feia presagiar res de bo d’aquesta sèrie, que s’ha quedat a mig camí entre la superproducció i el culebró més pur i dur, en la línia de Guillermo Sautier Casaseca. Per al primer no ha arribat al nivell d’El tiempo entre costuras, per citar només un exemple, i per al segon ja existeix, i triomfant a la casa, Acacias, 38. I, sens dubte, no haurà estat pel repartiment, amb Marta Etura, Eduardo Noriega, Lucía Giménez o un reivindicat Fran Perea, des de la seua ja oblidada etapa d’adolescent enamorat a Los Serrano. El problema ha residit en la mateixa història. Culebró, sí, però ambientat en el gris, famolenc i estraperlista Madrid dels anys 40. Què es podia esperar d’un argument en el qual els únics dolents eren uns desafectes al règim que assaltaven les cases de la gent de bé? Impossible, oi?