Adéu a La Veneno

Cristina Ortiz, àlies La Veneno, però nascuda com a José Antonio Ortiz Rodríguez (Adra, 1964), no es va aplicar la llegendària frase de Nicky Romano a Llamad a cualquier puerta (Nicholas Ray, 1949) de “viu ràpid, mor jove i tindràs un bonic cadàver”, però gairebé. Rescatada de la prostitució de carrer i reconvertida en estrella mediàtica per Pepe Navarro en el seu La sonrisa del pelícano el 1996, va alternar moments de glòria amb d’altres molt més sòrdids: presència fixa en platós televisius, gales, discos, teatre, cine (porno i de l’altre) i un polèmic llibre de memòries Digo: ni puta ni santa, on suposadament ho explicava tot, amb entrades i sortides de la presó i múltiples problemes econòmics i de salut. Ara, als 52 anys, acaba de morir en un centre sanitari de Madrid i, com acostuma a ocórrer en aquests casos, envoltada pel més absolut dels misteris. Oficialment, va ser una caiguda mortal per la barreja d’alcohol i pastilles, però es parla de suïcidi, violència de gènere o venjança per parlar massa clar i alt en la seua autobiografia escrita per una periodista amiga.