Segueix sent massa llarga

A veure. Malament no va estar, ni de bon tros, però cada any que passa tinc més clar que entrega de premis i espectacle televisiu són dos conceptes antagònics difícilment compaginables. Els Gaudí de diumenge van complir, sens dubte, però tampoc van provocar entusiasmes indescriptibles. No entrem en els guardonats, que no és la nostra comesa, però sí en el que va poder veure’s per la petita pantalla. Van sobrar números musicals i, com sempre, es van allargar els agraïments (el de la presidenta de l’Acadèmia va acabar sent tediós). Bruno Oro, el conductor, va superar amb escreix la seua antecessora, Rosy de Palma (havia deixat el llistó molt baix, cal dir-ho), amb un ritme acceptable i gags notables, uns millors que d’altres, amb l’hilarant càsting per a un biopic sobre Dalí amb un Sergi Mateu inspirat i un nostàlgic decorat que pretenia, i va aconseguir-ho, homenatjar el cine de la nostra infància, en una clara picada d’ull a Cinema Paradiso. Un dels apartats més esperats, almenys a casa, va ser el recordatori dels que ja no són amb nosaltres, francament millorable.