L'un per un dels Goya

La gala. Llarga. Per moments brillant i per altres, sense ritme.

La catifa roja. Desmanegada. Tanta càmera i pantalla partida va acabar cansat l’espectador.

Dani Rovira. Decreixent. Va començar accelerat i va acabar una mica perdut. Els gags van ser irregulars –molt bo el d’Agustín Almodóvar i desafortunat el de posar-se talons per reivindicar el paper femení en el cine–.

Premiats. Previsibles. Massa correctes i amb agraïments llargs. A excepció de l’espontaneïtat d’Anna Castillo, actriu revelació, i l’emoció reivindicativa de Sílvia Pérez Cruz, millor cançó.

Música. Alternativa. Bé el tema de l’orquestra a l’escenari i prescindible la cançó final de Manuela Vellés i Adrián Lastra.

Ana Belén. Sobreactuada. Tediós i massa elaborat el parlament al rebre el Goya d’Honor.

Yvonne Blake. Breu. Tot un detall malgrat el seu deficient castellà.

Convidats. Esforçats. Els guionistes no van deixar que es lluissin a l’escenari.