S’ha de deixar anar més

El problema de veure Cristina Pardo (Pamplona, 1977) a l’estrena a La Sexta de Malas compañías és que no sembla que sigui ella. És com una prolongació de Salvados –de fet, pertany a la mateixa productora– intentant demostrar que pot ser-ne el substitut quan l’altre programa descansi. O sigui, tres quarts del mateix. Una llàstima, sense que l’espai sigui dolent, ni moltíssim menys –l’audiència va ser més que acceptable en el prime time dominical–, perquè la mà dreta d’Antonio García Ferreras, el seu gran mentor a l’espai Al rojo vivo, ja és un dels valors emergents de la cadena i té molt recorregut al davant. Tanmateix, la primera entrega de Malas compañías –encara en queda una segona, abans de decidir què passa amb el tema– ens va recordar molt, massa, la marca titular. Tant en l’escenografia, en aquest cas un teatre d’Alacant, com en l’ús de la imatge i de la música. Fins i tot en els titulars intercalats a tall d’esquer –o espòilers– per parlar amb personatges secundaris, que no per això són menys importants, a la xarxa de corrupteles polítiques al País Valencià.